ENRIC COROMINAS AL MARATÓ DE SABLES. LA CRÒNICA

Hola, un cop ja ho he paït una mica, us envio una breu ressenya de la Marathon des Sables que també he posat al Facebook !

Salutacions,

Enric

--------

Com acabar la MdS sense patir :

Fa més d'un any, abril 2010, estava seguint per internet els road books a mida que els publicaven, i m'imaginava com seria estar-hi.

No havia decidit encara anar-hi, però ja s'estava coent l'idea. Haviem començat a parlar-ne tot just ....

Amb algunes indecions pel mig, finalment al setembre m'apunto. La part més dura va ser decidir-me, he fet cosetes llargues per muntanya, però mai havia estat tants dies involucrat amb una activitat que no sigui de feina lluny de casa. Em feia més respecte la posible sensació de "què collons hi faig aquí" un cop hi fos que no l'esforç físic.

Un cop apuntat, fòra dubtes, preparar la llista de material, de menjar .... han estat sis mesos inacabables, buscant el millor sac, l'encenedor més lleuger, el raspall de dents retallat, la combinació de menjar més òptima ....

La preparació física obviament hi ha estat, però no la recordo, no he fet gran cosa de diferent respecte a l'habitual (algun entrenillo per la sorra, sortides, muntanya, marxes .... ) excepte portar el camel carregat amb 10 kgrms cada dia entre el pàrking i l'oficina ....

Arriba el gran dia, tot preparat. Ens trobem primer a Barcelona, llavors a Madrid, formem la haima amb les "nenes" que venen del Garraf, la Sina i el Pablo, i el Moisés. Vaja uns cracs, les noies competitives a tope, i el Moisés i el Pablo unes màquines.

Obviament ja veig a primer cop d'ull que sóc el físicament menys preparat, però he decidit asegurar que l'acabo, sortiré a caminar i seré coherent en la decisió. Costa prou, a trams volia córrer per escurçar l'estona, però el primer dia vaig tan flipat del desert, maravellant-me a cada pedra, a cada sorra, a cada formació, que em passa l'estona ràpid.

He arribat a la haima molt enter, he gravat molts trossos en video, però faig una posició molt discreta, 660è.

El segon dia és més ventós, una tramuntana forta, potser uns 50/60 km/h. Res de l'altre mon, em recorda l'Empordà, ja m'agrada. La pols emprenya una mica, però ben tapat, cap problema. Segueixo caminant. Veig que mica en mica, vaig passant a gent. M'animo, però segueixo forçant-me a no còrrer. Així i tot, milloro algunes posicions, 610è al final de la segona etapa, arribo a pocs minuts darrera el Xaume (quin crack estàs fet !!).

Tercera etapa, de nou 38 km. En teoria avui hi havia muntanya, però francament, no serien ni 200 m de desnivell. Igualment és molt bonic, una mena de barranc sec espectacular. Segueixo en la meva tónica de formigueta, passant gent, 570 de la general a l'acabar.

Em planto a l'inici de l'etapa llarga, quasi sense butllofes. A la meva haima han fet unes posicions molt bones, el Moisés 120 o així, el Pablo ha tingut un problema de líquid al genoll i ha hagut de frenar, però així i tot va molt bé. La Sina deu estar vora els 200, i la resta de noies entre el 300 i el 400. Espectaculars ! Ells si que saben patir, penso.

Començem l'etapa llarga. Farà calor. Diuen uns 45º, a mi em sembla massa, el meu termòmetre no va passar de 38. En tot cas, amb l'humitat tant baixa, ben tapat, bevent molt, se'm fa més soportable que l'Agost de Vilanova !

Tothom va acollonit, començo caminant molt ràpid, vull seguir a la Teresa, però en poca estona veig que no li aguantaré el ritme. Freno una mica. Perdo al Pere, també. Vaig fent, al cap d'unes hores passen els primers, no estic perdent posicions, aguanto, doncs tira. Vull arribar al Control 4 (km 48) abans no es faci de nit.

Quan em passa el Joel (porta un coet al cul, ja s'ha refet del segon dia), em trobo amb el Luis Blanco, un argentí. Anem xerrant a bon ritme, arribem al control, mengem una mica, i farem la resta junts. A mi m'agrada la nit, i com que d'orientació no hi ha problema, anem ràpids. Mica en mica passem gent, veiem un punt brillant, l'atrapem, veiem un altre punt, l'atrapem (m'explico, ens posaven un llum químic a cada corredor) .... fins al darrer control, on ja es veu el làser que marca el bivac. Falten encara 10 km, no és moment de fer un sprint, però ens anem picant, i acabem entrant junts gairebé corrents .... és a dir, que faig els km del 70 al 82 molt més ràpid que tots els anteriors !

Fem un "tiempasso", i baixo 100 caselles en la classificació general ! 470è, molt bé.

El dia següent, en teoria de repós, és el pitjor per mi. Fa molta calor, tinc mal de cap, no paro de mullar-me la samarreta i posar-la al cap .... el pitjor dels dies, el que estic parat, és irònic.

Cinquena etapa, la marató. Aquesta també l'acabaré fent caminant, tot i al pricipi ja estava convençut d'acabar la prova i la volia córrer, però amb la calor, tinc una baixada, vaig fent però sense floritures. Aquesta etapa tothom la fa ja molt més depressa, i per tant baixo posicions, sóc el 503è.

Finalment, els darrers 17 km de l'últim dia. Aquí ja no cal guardar energies, i vull baixar 3 posicions sigui com sigui per acabar abans del 500. Resultat, que vaig trotant, em trobo bé, cada vegada més, .... quan es veu el minaret del poble, penso que ja hem arribat, però llets, falten encara 4 o 5 km, el poble era inacabable !

Ho aconsegueixo, sóc el 491 finalment !! A més, passo a les nenes de la meva haima, les puc gravar com arriben, i sobretot, acabem rient, fent la conga al passadís de sortida, i moolt contents.

En conclusió, he fet la MdS sense patir !

Si no s'està preocupat per la classificació i només es vol acabar-la, disfrutant de l'entorn, és totalment factible, els temps de tall són mooolt folgats. Obviament, amb una posició final digne però discreta, dels 500 cap amunt.

Ara, si vols estar entre els 300 primers, cal córrer, patir, segurament tenir més llagues abans, més problemes musculars ..... aquesta prova te la pots fer tant dura com vulguis.

No sabria dir qui disfruta més, si algú que pateix corrents i fa bons temps o algú que no ha patit gaire com jo, suposo que es disfruta igual però cadascú a la seva manera.

En tot cas, en el meu cas crec que decidir caminar va ser una decisió correcta per asegurar-me que l'acabava, però si mai hi tornés crec que apretaria una mica més (ai, l'esperit competitiu que surt ....)

Ara a pensar en altes coses, és el que té ajuntar-te amb tarats, que acabes igual ..... Transalpine, 100 milles de l'Himalaia, algun dia, per què no ?