CRÒNICA EMMONA 2011 - ENRIC COROMINAS

Hola, us faig una "breu" ressenya de l'Emmona 2011, son 104 km amb uns 8500m de desnivell positiu. Donen unes 36h per acabar-ho, fent una volta Sant Joan de les Abadeses, Taga, Pardines, Bastiments, Núria, Puigmal, Planoles, Montgrony, Camdevànol i de nou Sant Joan.

Comença el ritual un dia abans, divendres pel sopar. Retrobament amb coneguts, bones vibracions, amanida de pasta, pollastre, i a dormir al terra. Es veu que hi va haver una mica de concert, però per sort jo era dels que "tocaven" i no dels que escoltaven, o sigui que no ho puc confirmar ;-))

Despertar 4:30, esmorzar un liofilitzat, per no passar gana. Cuscús amb alguna cosa, suposo que alimenta. Preparar la bossa de Núria, que poso ? què deixo ? Això de la bossa intermèdia és un luxe, però obliga a pensar molt. Al final hi deixo roba de recanvi, unes tovalloletes, la meitat de les barretes, el frontal bó (i més pesat) i unes sabates, que no penso canviar en principi però per si de cas.

Saludo al Jordi Massana que com sempre anirà com una moto.

Sortim, vaig tranquil, però tothom tira, sembla que ningú sàpiga que això és una ultra ! A sobre el pont em giro i només veig a tres persones darrera !! Com que jo tampoc sé què és això d'una ultra, em pico tontament, guanyo algunes posicions, atrapo al company amb qui he vingut (Mr.Juanlu), i miro de seguir-lo. Ja sé que tiro menys que ell, però com que hi ha trams on pots trotar ... res, duro 20', de seguida veig que no puc seguir-lo, em rendeixo a l'evidència, i baixo el ritme.

Em comença a passar molta gent, vaig patint i tot just és la primera pujada ! Estic com mig marejat, crec que no he paït el menjar, no sé, faig mala cara. Em segueix passant gent, el Bodi, el Pedro, .... en fi, tot s'acaba, i per fi veig el Taga.

Arribar-hi ja no costa tant, hi ha el Tronja saludant a dalt, i per fi ve baixada. Em paro a cordar les sabates, i tiro per on no toca. Per sort, el meu sisè sentit veu uns paios corrents més a la dreta, i rectifico a temps.

Baixada molt maca la del Taga, però em freno pensant en els 80 km que encara falten ... quina enveja els que ho poden fer tot corrents !

La baixada s'acaba, pujadeta, Pardines, primer avituallament. Tot va bé, però aquí ja sento que tres es retiren. Tot i que havia valorat plegar mentre estava pujant al Taga, no se m'ocorre cap excusa prou digna i versemblant per fer-ho, (quina sort que arribi poca sang al cervell !) i segueixo. Caminad caminad malditos !

Comença una nova pujada, aquest cop m'atrapa la Nyans, de Sitges, que m'havia passat però s'ha perdut. Vam compartir haima a Sables, i xerrant xerrant anem fent. Es fa llarga llarga, ja anem pràcticament sols, sense veure ni als de davant ni als de darrera. No sé massa el nom de per on passem, per sota el Balandrau em sembla, el camí es va un pèl més suau, i en un moment que jo paro, ja la perdo. Comencem a entrar a la boira, la vaig veient a estones, més a prop quan ve pujada, més lluny quan fa baixada. Al control dels 3 Pics, jo em paro una mica, menjo pasta, i ja no la veuré més fins passat el Puigmal.

La baixada fins a la vall del Freser es fa molt llarga. No sé perquè no em miro els mapes abans, no m'agrada no saber on estic ni el que em queda per endavant. Vaig amb l’altímetre, que em diu el que falta de desnivell, i veig que estic lentorro.

No corro a la baixada, però camino a passos molt llargs, i avanço un parell de persones. L'ego puja (sí, el costat fosc de la força m'ha atret per un moment, reconec un puntet competitiu !), però després quan ve el semi-pla i la pujada, els mateixos que he passat m'arranquen les etiquetes i de passada tornen a posar l'ego al seu lloc. Un cop de nou a un ritme més "zen", "deixem que la muntanya flueixi", "be water my friend", em trobo fent voltes maria per pujar al coll de la marrana .... realment vaig lent.

En fi, arribo, quina sort no patir pels temps de tall, son molt generosos. Trobo a tres controls que no sé com s'ho fan per no quedar congelats, quin humor ! Es moment de posar jaqueta, buff, gorra, manguitos, guants .... tot el material que porto. Bé, encara deixo a la motxilla la samarreta extra i els pantalons de pluja, però això ja seria per cas de cataclisme total. Vaig pujant al bastiments enmig de la boira, el fred, el vent,... El termòmetre em marca 7º, suposo que la sensació devia ser de 3 o 4º amb el vent, un fred de collons vaja !

Sembla mentida, però torno a arribar ! Bastiments. Ara ve un tram de crestes, el Juanlu m'havia dit que era tècnic, tenia raó, però a mi m'agraden les pedres, suposo que en una vida anterior vaig ser cabra. Tot i que estic cansat i vull estalviar energia, aquí disfruto una miqueta, atrapo a algú, i passo a algú. Mantinc a ratlla l'ego, per si de cas, però vaig fent alegre.

Un cop al pic de l'Infern, calçar-se bé les sabates que ve baixada, i saludo al Xaume, que va com una moto. Té tela, 68 anys i està fent tota la lliga de Ultres !! I les acaba totes, en curses on hi ha uns tants per cents d’abandons que voregen el 30% o més !

La baixada bé, se'm fa llarga, sense córrer però fent passes molt llargues, vaig controlant, seguint el de davant sense perdre distància, bé, sobretot perquè ja es veu Núria.

A Núria canvi de roba (un luxe, rentar-se, anar al lavabo, .... però jo no estava a un ultra ??). Un cop net, i polit, i havent menjat un entrepà de tonyina que m'han fet els de l'avituallament (llavors sabré que sóc un dels privilegiats que encara han trobat menjar !), coincideixo amb el Pedro, i anem fent la pujada al Puigmal junts.

Tot i que ja estic més animat perquè aquesta me la conec, sé el que m'espera i no vaig a cegues com a les altres, es fa llaaaarga. Vaig constant, no paro, però costa. Arribem a dalt i no entenc el que passa, hi ha la Dolo amb una vareta màgica que em nombra cavaller o alguna cosa així. En tot cas s'agraeixen els ànims. Ja que n'hi ha, faig un glop de Voll, i per primer cop penso que potser l'acabaré. El més dur teòricament ja està fet, i el que queda ja serà per sota dels 2000m ... En fi, no animar-se massa, però comença a pintar bé. Ara, encara falten 40 km !!

Mentre esperem, arriba el Xaume espitós perquè ha baixat el seu rècord de pujar al Puigmal ! Si haguéssiu vist com pujava, veies a tothom a un ritme tortugós, i ell semblava la llebre !

La baixada al Puigmal se'm fa llarga, fa fred i vent, perdo les cintes un parell de cops, però veig per on va la gent i em torno a situar. Ara entenc la Mireia, amb boira havia de ser molt perillós, i ella es va perdre, tot i que va reaccionar bé. Us recomano llegir la seva crònica, és emocionant.

http://www.koalasteam.com/2011/07/25/ut-emmona-2011-perduda-al-puigmal/

Baixada eterna altre cop. Baixar, baixar, baixar .... sembla mentida que baixar també cansi, però si. A mig camí torno a trobar a la Nyans, que va amb un frontalet sense gairebé llum, i amb els genolls una mica tocats (però és que ve d'Andorra la setmana anterior!).

Em poso davant, la vaig il·luminant una mica, i anem fent amb el grup del Pedro, del Xaume, fins al control de Prat Blanc i llavors fins a Planoles.

Planoles, lloc mític. Hi he passat mil cops, a l'Alberg, a la sortida de la Tramuntana fa mil anys, .... i ara era el punt de no retorn, si arribava aquí ja estava satisfet, però em feia por, per que aquí encara pots abandonar fàcilment. Vull passar-ho ràpid, però a l'avituallament ens han posat xuxes i coca (que han portat els mateixos voluntaris, uns sants !), i clar, m'entretinc massa.

La Nyans ha aconseguit piles noves, va un pèl millor, però deixem que el grup del Xaume tiri, i enfilem nosaltres dos la pujada del Coma Ermada. Es fa llarga un cop més, anem seguint senyals, és com un joc de pistes, ens esperem una mica .... però com tot, s'acaba. Quan s'acaba la pujada jo esperava trobar l'avituallament, i em trobo un pla emboirat.

Aquí les senyals costen més de seguir, a vegades no les veus i has d'intuir si anem pel bon camí o no, fins que en un prat que fa baixada, confonc els ulls d'una vaca amb una senyal, i ja ens tens perduts. Perduts del tot no perquè sabem on estem, però no sabem clarament per on tirar. Entremig dels dubtes, apareix el nostre salvador, el Pedro, que s'havia deixat els pals i ens atrapa. Entre tots tres i els dos GPS que portem acabem situant-nos, però hem perdut al menys mitja hora o  tres quarts. Un cop de nou al camí, enfilem a Montgrony.

Veiem dues campers, segur que hi ha trepes per aquí, bona senyal, ens acostem. Després d’una tanca de fusta, reconec una pedra, sí ! És aquí, aquí vaig fer els meus primers 6b ! Fa una certa il·lusió, però han passat vint anys, i no tinc temps d'entretenir-me. Fins una altra, ja tornaré algun dia. Seguim cap al santuari, trobem l'avituallament. Xerradeta, ens pensem que som els últims.

Anem fent, mentre dura la nit el Pedro es posa de guia, anem seguint el camí, i jo vaig entrant en mode zombie, caminad caminad malditos altre vegada, mig adormit, o adormit del tot, un segon  que parem em trobo somiant !

Finalment surt el sol, ja tocava. Aquí jo intento seguir un pèl més ràpid, deixo a la Nyans i al Pedro (pobre, l'he convençut per menjar una mica de cuscús i se li ha posat malament) a falta de mitja hora per Campdevànol. M'animo, i vaig fent amb una mica més de brillo. Campdevànol costa però arriba, i començo la pujada a Saltor. No trobo cap bar obert, i passo del café amb el que estava somiant. I que passa, que sol, per una pista ample, em torna a agafar la son, i em falta molt poc per estirar-me a mig camí, vaig fent esses a banda i banda adormit.

Sort que no hi ha perill, però estic espés espés. Darrera meu, sento veus, és el Pedro que ell si ha pres el café i puja acelerat. Amb la mica d'orgull que em queda (l'ego ja me l'he acabat fa estona), m'hi enganxo, m'animo, i torno a posar un bon ritme. Arribem tirant tots dos a dalt, ens queden 12 Km i 2h per baixar de les 30h. Anem fent, rapidillos dintre del possible. Però el ditxós Sant Joan no arriba mai. Caminem, cap al final fins i tot trotem una mica, miro de posar el meu pas més llarg possible, i al final veiem el poble, però està ple de puja i baixes fins arribar-hi. I encara, un cop hi ets, mil carrers per travessar.

Però ho aconseguim, 29h 45' !! Justet justet, però fet, enters, acabats, .....

Quina passada, ha estat una de les coses més dures que he fet fins ara. Trigaré a tornar-ne a tenir ganes, he estat una setmana recuperant-me, no tant físicament -uns dies d'agulletes i llestos-, sino de coco, estic una mica fart d'ultres, trobo que 40/50 km son distàncies molt més agraïdes, pots fer fotos, pots disfrutar més .... però vaja, si algú s’anima, estic pensant en la UTMB per l'any vinent !!